You’re viewing a version of this story optimized for slow connections. To see the full story click here.

vides refugiades

Story by Albert Gonzalez Farran, CCAR September 8th, 2015

cinc nusos de vida

Els diccionaris diuen que un nus pot significar tant el “lligam estret que uneix les persones”, com el “punt de què depèn la solució d’una dificultat o un problema”, o simplement pot significar un “enllaç”. I de nusos també se’n poden fer a la gola quan s’està passant un mal tràngol o poden esdevenir la part més intensa d’una novel·la o una pel·lícula. I els nusos, és clar, també hi són per deslligar-se en algun moment.
Tot plegat, el nus ve a representar la vida d’aquestes persones que assumeixen, per voluntat pròpia o forçada, el repte de marxar del seu país i buscar un millor futur en un altre. I amb aquesta experiència es creen una sèrie de nusos amb la societat que els acull que de vegades es tornen unions, d’altres dificultats i, en el pitjor dels casos, greus problemes.
Segons l’ACNUR, al món hi ha més de 60 milions de refugiats que han hagut de fugir de casa seva per culpa de la persecució política, les guerres i altres violacions dels drets humans. Aquesta és la xifra més alta des de finals de la Segona Guerra Mundial. Tot i que hi ha hagut un increment important, Espanya segueix sent un dels països en què es registra un dels índexs més baixos de sol·licitants d’asil: sols 6.000 l’any 2014, el que representa tot just l’1% del total de la Unió Europea. I a només 384 se’ls va atorgar la condició de refugiat per part del Govern espanyol.
El projecte multimèdia Nusos, produït pel fotoperiodista Albert González Farran en col·laboració amb la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), mostra la història de cinc persones que han sol·licitat l’asil o que han decidit deixar el seu país per millorar les seves condicions de vida, i miren de sobreviure a Barcelona, una de les ciutats espanyoles amb el nombre més alt de sol·licituds.

german acevedo

23 ANYS · EL SALVADOR

German Acevedo fa pinya durant una jornada d'assaig dels castellers de Sabadell.
La infància del German ha estat sempre envoltada de violència. San Salvador, la capital d’El Salvador, és una de les ciutats més perilloses de l’Amèrica llatina per la presència de desenes de bandes juvenils (allí en diuen pandillas) i un jove és sempre la carn de canó de múltiples assassinats. “La pel·lícula La Vida Loca, del malaurat Christian Poveda, és un document que ho explica perfectament”, assegura.
Poc s’ho podia pensar la família del German que el seu viatge del camp a la ciutat, motivat per les esperances de trobar millors oportunitats econòmiques, acabaria amb l’exili del seu fill petit.
Ell era un estudiant exemplar, aficionat a la informàtica i profundament implicat en les activitats socials del seu barri. Quan sols tenia 17 anys formava part de la Mesa Juvenil Municipal, una entitat d’àmbit provincial que promovia projectes de gran envergadura, i poc després va ser membre del Foro Juvenil Salvadoreño, des d’on va participar en l’elaboració d’una proposta de llei per afavorir que els joves del país poguessin compaginar les seves tasques educatives i laborals. Ell va ser una de les tres persones que es van entrevistar amb membres de la comissió parlamentària destinada a aquests afers i que, l’abril de 2013, acabaria aprovant-la amb el nom de Ley de Primer Empleo.
Però malauradament al seu barri va esclatar una guerra entre dues pandillas que volien controlar-lo i els joves van sofrir l’obligació de prendre’n part. Els crims es van multiplicar, es va imposar el toc de queda a la ciutat i ell sempre havia d’anar acompanyat de la seva mare si volia sortir al carrer. “Em van arribar a robar el telèfon mòbil vint vegades en només tres mesos”, recorda.
La situació es va fer insostenible fins al punt que l’haurien assassinat a les portes de casa si no hagués estat per la intervenció dels seus veïns. Si el German volia conservar la vida només tenia dues opcions: allistar-se a alguna de les pandillas o fugir. Les seves conviccions pacifistes i animat per la família el van fer escollir la segona opció. Els pares li van donar tots els estalvis per comprar-li un bitllet cap a Roma, on hi havia uns parents que inicialment van oferir-li allotjament. Hi va volar el juliol de 2012 amb la sorpresa de què finalment aquells familiars van canviar d’opinió i el van deixar literalment al carrer.
Encara amb alguns euros a la butxaca, va deambular per Roma uns dies, dormint per carrers i places. Poc després va provar sort a Milà, on tenia l’adreça d’una església protestant a qui demanar ajuda. Però allí sols li van oferir una família d’acollida amb la condició de no sortir mai de casa i fer totes les tasques domèstiques que calgués. S‘hi va negar i va decidir provar sort a Barcelona.
Després d’una dura travessia en tren, en què va patir fred i gana, va arribar a la Ciutat Comtal i es va gastar els darrers euros que li quedaven en un taxi que el portés a una altra església on el poguessin ajudar. Els membres d’aquesta comunitat li van finalment cedir el soterrani de l’edifici on s’hi va estar una llarga temporada. Sense amistats ni res a fer, es passava el dia dormint i menjant, i només sortia per anar als serveis religiosos o per trucar la seva família des del locutori. “Em vaig acabar engreixant 15 quilos!”, s’exclama.
Al final, per culpa del fred en aquell soterrani i les dificultats per integrar-se el van a empènyer a buscar noves opcions. Per ser víctima de les pandilles i no haver pogut rebre la protecció necessària per part de l’estat del Salvador, el German classificava per ser reconegut com a refugiat, tal i com detalla clarament l’ACNUR. Va presentar una sol·licitud, que li va ser denegada poc després.
Sense permís de residència ha anat sortejant la vida amb tota mena de projectes que l’han portat a comprometre’s amb tasques de contingut social i educatiu, com havia començat a fer al Salvador. A Sabadell es va apuntar als castellers Saballuts i va convertir-se en membre actiu de la Mesa de Participació Juvenil. Assistia a les reunions, ajudava a preparar la festa major, donava xerrades a les escoles i fins i tot va assistir als assajos d’un grup musical com a percussionista. “A poc a poc em vaig anar relacionant millor amb la gent”, diu el German.
De nou a Barcelona, ha anat provant coses diferents per tal d’adaptar-se a una societat ben diferent de la seva: intentar matricular-se a la facultat d’Econòmiques sense èxit, treure’s el títol de director de lleure, entrenar a futbol a joves del Centre Obert de Santa Coloma i buscar oportunitats laborals a la Casa América, l’han fet experimentar un viatge ple d’aventures. I en aquest viatge, creu que ha estat molt important el suport dels educadors socials de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat i l’ajuda psicològica de l’associació Exil de Barcelona. “Sense ells hauria acabat d’una altra manera”, reconeix.
Segueix un rumb fix però amb destí desconegut. Enyora El Salvador i demà mateix se’n tornaria si d’ell depengués. Però sap que no pot i això li fa mal. Ha sofert molt dolorosament la mort del seu pare, que va ser assassinat recentment després d’una continuada extorsió de les pandilles. Però tot i aquest dolor, segueix refugiant-se a Barcelona amb l’esperança que algun dia la seva vida pugui donar aquell tomb que li porti a la felicitat.
El German participa en una activitat durant el curs de directors de lleure a Barcelona.
Una sessió d'entrenament de futbol sala als joves del Centre Obert de Santa Coloma.
El German ha dedicat tot un any a entrenar joves amb risc d'exclusió social del Centre Obert de Santa Coloma.
Posant-se la faixa durant un entrenament dels Saballuts, la colla castellera que li ha obert les portes de bat a bat.
El German (a l'esquerra) saluda un amic durant una sessió d'entrenament amb els castellers de Sabadell.
El German (a la dreta) conversa amb un amic durant una sessió d'entrenament amb els castellers de Sabadell.
El German a una de les cases d'acollida de Barcelona on ha viscut amb altres estrangers.
El German ajuda a una voluntària de la Fundació Putxet a fer el dinar per a altres residents d'una casa d'acollida.
Dinant amb tutors de la Fundació Putxet i altres residents d'una casa d'acollida a Barcelona.

VÍDEO ENTREVISTA: “JA NO SÓC D’AQUÍ NI D’ALLÀ”

Nina Eliseeva

33 ANYS - UZBEKISTAN

La Nina passeja sola pel carrer de Ferran de Barcelona en direcció cap a les Rambles.
Amb el desmantellament de la Unió Soviètica i la independència de l’Uzbekistan el desembre de 1991, la minoria russa cristiano-ortodoxa, com la família Eliseeva, va quedar estigmatitzada i pràcticament perseguida per la majoria musulmana.
La Nina va néixer a Chirchiq, una ciutat d’uns 150.000 habitants a l’oest del seu país. Recorda que “els majors problemes els sofríem les noies, que ens obligaven a portar sempre un mocador al cap”. Per evitar problemes amb aquella societat tant conservadora, els pares van enviar la seva filla a la Universitat de Magnitogorsk, una ciutat minera als Urals russos, on es va llicenciar en magisteri anglès i alemany. Durant aquells anys universitaris, va conèixer qui poc després hauria de ser el seu marit, un musulmà del Tadjikistan. “Després del primer enamorament, vaig adonar-me del tipus de monstre que era”, lamenta.
Al poc d’haver-se casat el 2002 i de quedar embarassada del seu fill Anatoliy, la vida matrimonial es va convertir, segons explica ella, en un infern de vexacions i agressions físiques i psicològiques que no només es van acabar amb el divorci, l‘any 2006, sinó que van continuar amb repetides persecucions de nivells angoixants, segons assegura. “No m’atrevia a sortir gairebé mai de casa. Era com viure en una presó”, confessa.
Com que el seu germà Ivan ja feia uns anys que havia fugit del país a causa de la seva orientació sexual i havia obtingut l’estatus de refugiat a Barcelona, ella va decidir seguir els seus passos. Va reunir 1.000 euros per comprar els bitllets d’avió que els portaria a ella i al seu fill a Barcelona, fent escala a Kazakhstan, Rússia i Ucraïna. “Van ser 24 hores d’un viatge gairebé interminable”, recorda la Nina.
Van aterrar al Prat el 4 de novembre de 2013 amb un visat de turista de només set dies de validesa. Amb l’ajuda del seu germà Ivan, va aconseguir la protecció i assessorament de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat i va instal·lar-se temporalment en un pis d’acollida a Sabadell. Allí, ella i el seu fill van començar la dura tasca d’integrar-se i adaptar-se al nou país i, sobretot, d’aprendre el castellà.
Després de gairebé un any, la Nina ha aconseguit la condició de refugiada per motius de violència de gènere i d’etnicitat. “Al meu país no tenia cap dret davant els atacs del meu ex marit i necessitava protecció per no haver de tornar-hi mai més”, argumenta.
Ara, es guanya la vida com pot. Sense gaire possibilitats d’assolir una feina de professora d’anglès o alemany, i ni tan sols de traductora, va formar-se com a cambrera domèstica en un dels cursos de formació de la Generalitat de Catalunya. Mentre seguia millorant el seu idioma, va treballar durant unes setmanes en un conegut hotel de luxe de Barcelona com a netejadora. Segons deia, havia d’arreglar fins a 14 habitacions al dia. “Va ser molt dur però ho vaig fer molt motivada”, afegeix.
Ha treballat de cambrera en un bar de Sant Cugat del Vallès i recentment ha aconseguit una feina més engrescadora en una tenda de productes de l’Europa de l’Est al barri del Raval de Barcelona. De totes maneres, confia que a poc a poc anirà preparant-se perquè en el futur pugui incorporar-se com a docent o com a traductora, les seves grans vocacions.
Malgrat les dificultats, ella assegura que “viure aquí és com fer-ho al paradís”. No sols la seva situació econòmica és millor que abans, sinó que la cultura, els valors socials i el clima de Barcelona són per a ella molt positius. El seu fill Anatoliy, segons diu ella, s’ha adaptat perfectament a la nova realitat i parla fluidament el català i el castellà. “És com una esponja”, assegura orgullosa. Amb ell, la Nina passa la major part del temps lliure, ajudant-lo a fer els deures, passejar per la platja i, de tant en tant, anar al cine o al centre comercial. “No tinc gaire més temps ni moltes amistats, i passo la majoria d’estones a casa amb ell”, afegeix.
Reconeix que l‘única cosa que troba a faltar del seu país són els seus pares. Parla cada dia amb ells per internet i confia que en un futur no gaire llunyà es puguin reunir per sempre a Barcelona. “Estic acostumada a les dificultats i que la vida no sigui fàcil”, explica la Nina, “però tot això ho he fet pel meu fill i m‘ho prenc com un repte”.

Maquillant-se abans de sortir de casa, al barri de la Barceloneta.
La Nina passeja amb el seu fill Anatoliy pels carrers de la Barceloneta.
Sortint per la boca d'una estació de metro de Barcelona.
La Nina és una mare soltera que treballa i cuida del seu fill amb l'ajuda del seu germà.
Carregada amb la compra, pujant les escales per arribar al seu pis.
Valery (esquerra), de visita a Barcelona per primer cop, juga a cartes amb la seva filla Nina i el seu nét Anatoliy.
L'Anatoliy, de 10 anys, mira la seva mare abans de participar en una activitat al Centre Cívic Drassanes.
La Nina conversa amb el seu germà Ivan al bar que ell regenta amb la seva actual parella al Paral·lel.

VÍDEO ENTREVISTA: “JO VISC PER MILLORAR”

'Fodoy'

37 ANYS - GÀMBIA

'Fodoy' camina pel vestuari del centre esportiu municipal de l'Estació del Nord, a Barcelona.
Fodoy vol dir ‘professor’ en mandinga, la llengua d’alguns països de l’Àfrica Occidental. I Fodoy és el pseudònim que aquest jove de Gàmbia exiliat a Barcelona ha triat per cobrir la seva identitat. La seva difícil situació penal a Espanya i la constant persecució política de Gàmbia l’obliguen a amagar-se, amb l’esperança que en el futur pugui tenir una vida normal.
És d’un poble prop de Serrekunda, la ciutat més gran de Gàmbia. Era el primogènit d’una família de 10 germans i aquesta mateixa condició el va obligar a deixar els estudis quan era un nen per ajudar el seu pare en el conreu. “Jo volia estudiar, però no em van deixar perquè havia de seguir la tradició familiar”, lamenta.
De jove, a part de tasques de voluntariat social, va simpatitzar amb el United Democratic Party (UDP), el partit opositor al president Yahya Jammeh que és al poder des del cop d’estat de 1994.
Fodoy va aprendre l’ofici de sastre i va obrir un petit taller en un poble veí. Però poc després va sofrir un incident amb els militars que estaven reduint una manifestació universitària just davant del seu negoci. Després d’amagar-se tota una nit a casa d’un metge amic seu, va entregar-se a les autoritats i va passar dies tancat a la presó. Després, va decidir anar a Serrekunda per retrobar-se amb la família, però de camí va topar-se amb un control militar que, de forma arbitrària, va tornar a detenir-lo i el va portar a una presó castrense on es va estar diverses setmanes. Allí, segons relata, “em torturaven i m’apallissaven dos cops al dia com a mínim”. Finalment, un soldat amic de la família va intercedir per alliberar-lo.
Fodoy va arribar a la conclusió que la seva vida a Gàmbia era del tot insegura. Així que el 2005 va marxar del país en direcció a M’bour, una ciutat a l’oest del Senegal. Allí, va feinejar de jardiner i hortolà durant uns mesos. Però, un cop es va trobar sense feina, va veure’s forçat a tornar a Gàmbia. De nou allí, un amic vinculat a la política local el va aconsellar que fugís. “Marxa una temporada fins que es calmin les coses”, recorda que li va dir aquest mateix amic que, mesos després, també va acabar a la presó.
De nou al Senegal, on va treballar unes setmanes com a transportista de mercaderies al port, es va enrolar en un vaixell mercant que anava a les Illes Canàries. “Vaig donar-li tots els meus estalvis al patró perquè m’hi deixés pujar”, recorda. Va salpar del Senegal el 2007 i va arribar a Tenerife on ràpidament, per manca de documentació, va ser detingut i ingressat a un Centre d’Internament per a Estrangers (CIE) a Fuerteventura, on va quedar reclòs diversos mesos. “Allò era una autèntica presó”, denuncia Fodoy. Al començament, va intentar amagar a la policia espanyola la seva autèntica nacionalitat per por de ser deportat. Finalment el van descobrir, però sortosament el van traslladar a Cullera (València), on les autoritats el van posar en contacte amb la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR), que li va donar un primer allotjament.
Ell va demanar traslladar-se a Catalunya, perquè creia que allí tindria més oportunitats laborals. Amb una documentació provisional, esperant els resultats de la seva sol·licitud d’asil, va iniciar un periple que, segons recorda, el va portar per moments molt desagradables.
Durant els últims deu anys ha tingut greus dificultats per aconseguir un allotjament estable: a casa d’algun conegut, en habitacions barates de lloguer, acollit per l’agricultor que el contractava durant la temporada de fruita, en albergs per a transeünts, ocupant cases abandonades i, fins i tot, als carrers i places de Barcelona. Acceptava tota mena de feines, algunes molt mal pagades, sovint a través d’empreses de treball temporal, i assistint a tota mena de cursos que li oferien els serveis socials. Anys després, la seva addicció al consum de marihuana el va portar a un centre de desintoxicació, on va ser acollit una temporada fins que, un cop rehabilitat, va haver de buscar-se la vida de nou.
Segons relata, uns policies de paisà a Barcelona el van detenir injustament per vendre haixix en una plaça de Barcelona. El cas va anar a judici i ell mantenia fermament la seva innocència fins que un dia, segons assegura, la policia li va fer firmar un document que, sense ell saber-ho, confessava el delicte. Amb aquest paper, el jutge el va condemnar i va quedar automàticament bloquejada la seva petició d’asil fins, com a mínim, el 2017.
Fins aleshores, haurà de fer el que pugui per sobreviure sense permís de treball i sota l’amenaça de ser deportat. “No sé com ho faré”, reconeix amb pessimisme, “fins i tot he pensat de suïcidar-me”.
Tornar a Gàmbia no és una opció per a ell. Allí segueix imperant el mateix règim polític i la majoria dels seus companys són a la presó. Amb l’ajuda d’organitzacions socials, va esquivant els obstacles de la vida. Ha assistit a cursos de formació de cambrer i té una petita feina en pràctiques per a una empresa de costura a Barcelona, des d’on fa alguns treballs per als seus pocs clients. Durant el seu temps lliure, es troba amb els amics al parc de la Ciutadella i practica tant esport com pot. “No tinc gaire cosa més a fer”, reconeix.
El que més l’amoïna de la seva vida a Barcelona és el persistent “assetjament arbitrari” de la policia. “Des que sóc aquí m’han demanat la documentació un centenar de vegades”, assegura. Però ell ho porta amb resignació. “Els africans som gent molt soferta”, explica amb orgull.

'Fodoy' (dreta) aprèn costura en un taller del Raval de Barcelona.
'Fodoy' sobreviu amb el que guanya fent arranjaments en la roba dels seus clients.
'Fodoy' (dreta) demana el dinar a un conegut que regenta un restaurant gambià al Raval de Barcelona.
Fumant després de manjar un plat de 'maffe' amb arròs, molt popular a Gàmbia.
'Fodoy', passejant per la Rambla, es passa gran part del dia deambulant per Barcelona.
Preparant el dinar a la cuina d'un pis d'acollida a Sabadell, ofert per la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat.
'Fodoy' ha aconseguit accés gratuït al centre esportiu de l'Estació del Nord.
L'activitat esportiva li permet, segons diu, descarregar totes les seves frustracions.
Assegut a la gespa del Parc de la Ciutadella, un dels seus racons preferits de Barcelona.

VíDEO ENTREVISTA: “AQUEST MÓN ÉS DE TOTS I TINC DRET A SER AQUÍ”

gilda arnez

46 ANYS - BOLÍVIA

Gilda maquilla la cara de la seva amiga Josefina, ingressada amb demència a l'hospital de Sant Joan Despí.
Gilda és la més gran d’una família de 12 germans, fills d’uns pares agricultors i comerciants de San Juan de Los Amarillos, a Bolívia. Quan tenia 14 anys ja volia deixar els seus estudis per treballar i ajudar la família, però el seu pare li va demanar que compaginés l’escola amb una petita feina de tall i confecció amb el que guanyava vint euros al mes. “El meu pare fins i tot em va comprar una màquina de cosir”, recorda amb tendresa.
Però als 16 anys li van esclatar definitivament els seus anhels de conèixer món i de descobrir noves experiències. “A aquella edat, creia que tot seria bonic”, reconeix Gilda. Així que va decidir anar-se’n a la ciutat de Santa Cruz, a uns 150 quilòmetres, per treballar cuidant nens, portar la comptabilitat d’una botiga i estudiar perruqueria. Els diners que guanyava els enviava als pares.
Als 19 anys es va retrobar un antic professor de l’institut que li doblava l’edat i va decidir ajuntar-s’hi. En només sis anys, van tenir tres fills. Però aviat es va adonar que l’home es despreocupava completament de les seves responsabilitats de pare. “Bevia molt, era masclista i no ens ajudava”, lamenta. Però es va trobar sense cap altra opció. Va seguir amb la relació per no quedar-se fora de casa. “Jo veia molts nens abandonats al carrer, per culpa d’uns pares irresponsables, i no volia això per als meus”, argumenta. A més d’anar a l‘escola, els nens l’ajudaven en la costura i, fins i tot, en un negoci de compra i venda de diners. Van ser anys molt durs. “Quan tornava a casa a la nit, em trobava els nens esgotats dormint a les cadires o a terra”, recorda.
No obstant això, quan ella tenia 36 anys, va considerar que era hora de viatjar més lluny. Va creure que els nens ja es podien valer per si mateixos i ella podria ajudar-los millor des d’Europa. “Volia el millor futur per a ells, i això només ho podia aconseguir amb un bon sou”, explica.
Quan va començar a planejar el viatge, ho va fer pensant que només seria cosa d’un o dos anys, el temps suficient per aconseguir el permís de residència a Espanya. Però no va ser així. Després d’un temps treballant molt dur a Santa Cruz, amb un sou mensual de 100 dòlars, va aconseguir reunir 3.500 per pagar-se el bitllet d’avió a Barcelona i tenir una quantitat que li permetés sobreviure una temporada.
Però l’arribada a Barcelona el 2004 va ser decebedora. No pensava que fos tan difícil i el que ella creia que seria una estada de curta durada, es va convertir en una dècada que encara no ha acabat. El seu visat de turista es va esgotar en tres mesos i es va passar cinc anys lluitant per aconseguir un permís de residència que no arribava. “Va ser un infern”, recorda.
Gilda anava sobrevivint cuidant nens, gent gran i discapacitats, sense contracte laboral ni cobertura sanitària. Treballava més de dotze hores al dia i no tenia vida social. Els pocs diners que estalviava els enviava a una de les seves germanes que s’encarregava d’administrar-los als seus tres fills.
Amb el pas del temps, va anar creixent la seva frustració. El seu únic objectiu era aconseguir el permís de residència per poder visitar la família. Però ningú li volia fer un contracte, requisit indispensable per regularitzar la seva situació. “Era desesperant”, afegeix. Amb la crisi econòmica, les possibilitats de treball van esfumar-se. Va sumir-se en una profunda depressió amb símptomes d’angoixa i insomni i un psicòleg li va diagnosticar la síndrome d’Ulisses, o coneguda també com la síndrome de l’immigrant, amb quadres d’estrès i tristesa molt accentuats. Els medicaments li van provocar desorientació i confusió. Fins i tot, va perdre deu quilos.
Amb el temps, va freqüentar l’Associació de Dones Llatines sense Fronteres a Barcelona, que la va ajudar a recuperar-se i envoltar-se de gent en la mateixa situació. Finalment, el gener de 2009 va aconseguir el DNI perquè es va pagar el seu propi contracte de treball.
A l’abril, ja tenia el seu primer bitllet d‘avió per anar a veure els seus nens a Bolívia. “Quan els vaig retrobar, em vaig adonar que havien crescut massa ràpid”, lamenta. Aquella primera estada a Bolívia va durar sols un mes durant el qual somiava d’endur-se els fills a Barcelona. Però era impossible. Havia d’estalviar massa diners, cotitzar durant tres anys, tenir un pis al seu nom i un sou mínim garantit.
Va tornar a Barcelona el maig de 2009 i, mentre seguia buscant feina, assistia com a voluntària d’un programa d’alimentació al barri del Raval i per a la Fundació Prahu. “És una manera d’entretenir-se, d’omplir el buit que tinc i d’integrar-me a la societat”, argumenta. Els treballs que aconseguia, per culpa de la crisi econòmica, eren cada vegada menys i més precaris.
Es va titular com a cuidadora sociosanitària i ara, després de passar per diverses organitzacions com l’Associació de Desenvolupament del Benestar i la Cooperativa Suara, treballa unes hores a l’hospital de Can Ruti. En total, calcula que en els últims deu anys ha cuidat centenars de persones. Algunes d’elles s’han convertit en amics per a tota la vida. “Jo no veig persones amb dependència”, explica Gilda, “sinó simplement persones”.
Va visitar la seva família a Bolívia per última vegada el 2013 i ara ja està decidida de portar aquí els seus fills. Tots tres estan enlluernats de les possibilitats que Barcelona els ofereix.
Gilda visita el seu amic Gustavo, ingressat a la Clínica Nuestra Señora de Guadalupe a Esplugues del Llobregat.
Gilda (a l'esquerra) s'abraça a la seva amiga Fina, que vetlla per la seva mare a l'hospital de Sant Joan Despí.
Gilda visita la seva amiga Maravillas al seu pis de Cornellà.
La Gilda (al centre) visita la casa de la seva amiga Leonor (esquerra) i la seva parella, en Nixon (a la dreta).
La Gilda s'abraça a una companya de l'Associació de Dones Llatines sense Fronteres durant una de les activitats.
La Gilda (centre) envoltada de companyes de l'Associació de Dones Llatines sense Fronteres en una de les seves activitats.
La Gilda (a la dreta) baixa les escales del metro amb la seva amiga Graciela, també de Bolívia.
La Gilda viatja en metro cap a casa després d'assistir a una activitat de l'Associació de Dones Llatines sense Fronteres.

VíDEO ENTREVISTA: “no me’n penedeixo perquè no he tingut altres opcions”

alejandro antonio

22 ANYS - GUATEMALA

L'Alejandro va trobar la seva primera feina de cambrer a una cafeteria de Santa Perpètua de Mogoda.
Quan era petit, a l’Alejandro li agradava jugar a futbol, sortir amb els seus amics i totes aquelles coses que els nois solen fer a la seva edat. Però quan va fer set anys, alguna cosa va notar que li canviava. Es trobava més a gust amb les noies i a poc a poc, a base de frustracions i d’empipar-se amb ell mateix, als 12 anys va acceptar que la seva sexualitat era diferent a la resta d’amics: era homosexual.
Però ho havia de portar d’amagat. A Guatemala, això no està ben vist. I a casa, sobretot al seu pare, això era impossible d’explicar. Només ho va confessar a unes poques amigues de l’institut que un bon dia, per una discussió absurda, el van delatar davant de la resta de la classe. Des d’aleshores, tot va canviar. “Alguns que creia que eren amics meus, ho van deixar de ser. I d’altres que no ho eren, se’n van convertir”, explica sorprès. Però la cosa no va quedar així. Alguns van començar a molestar-lo i a fer-li la vida impossible. “M’insultaven i em robaven”, recorda l’Alejandro.
Un dia, els seus pares el van anar a recollir a l’escola, cosa que no havia passat mai abans. Dins del cotxe, li van insinuar que havien sentit comentaris i ell ho va confirmar: era gai. El seu pare va frenar el cotxe de cop al mig del carrer i el va esbroncar. “Va ser un dels moments més estranys de la meva vida”, lamenta.
Des d’aleshores, la relació amb el seu pare va canviar radicalment. Discutien sovint i l’insultava. “No pot ser que un dels meus sigui un maricó, quina vergonya”, recorda que li deia sovint. Van ser temps de violència verbal i fins i tot física, i la seva mare i germans no podien fer res per aturar-ho. El seu avi, que també vivia amb ells, li va donar suport i es va fer càrrec d’ell en els moments més difícils. “Es va convertir en el meu nou pare”, diu.
Poc a poc, va anar vivint la seva sexualitat de forma més plena, però sempre d’amagat. A part de pocs locals nocturns i saunes, no podia fer res públicament. La policia el feia fora dels parcs o del centre comercial per tan sols agafar la mà de la seva parella. “Sempre ens amenaçaven de detenir-nos per escàndol públic”, recorda l’Alejandro.
Les coses van empitjorar quan va començar a rebre amenaces a través de missatges al seu mòbil. Semblava que els assetjadors sabien on vivia i tot el que feia. Finalment, el 9 de maig de 2013, de camí a la parada de bus per anar a la universitat, un desconegut el va amenaçar amb una pistola i el va obligar a acompanyar-lo. Dins d’un cotxe, el van adormir i, segons recorda, es va despertar despullat, brut i amb mal al cos. “M’havien violat”, assegura. Amics i germans el van acompanyar a l’hospital i li van donar suport, però el seu pare li seguia girant l’esquena. “Fins i tot em va culpar del que m’havia passat”, es lamenta. Des d’aleshores es quedava la major part del temps tancat a casa per por de sortir al carrer. Va visitar el psicòleg, però reconeix que no el va ajudar gens.
Finalment, el seu avi va adonar-se de què la situació no podia durar gaire i li va proposar marxar del país i refer la seva vida. Van reunir 3.000 euros i va volar a Barcelona el setembre de 2013 amb un permís de turista de tan sols un mes.
Les primeres setmanes, però, van ser molt dures. Poc després d’arribar, li van comunicar la mort de l’avi. “Va ser un moment terrible”, recorda. Va viure una temporada a Saragossa i, el gener de 2014, s’instal·la a casa d’un amic de Santa Perpètua de Mogoda.
A Barcelona descobreix l’existència de l’StopSIDA, una organització que dóna orientació sexual i informació sobre prevenció de contagis. Se’n fa voluntari i inicia els tràmits amb la CCAR per sol·licitar l’asil a Espanya per motius d’orientació sexual. Fa algunes tasques de cuidador de nens, estudia català al Consorci de Normalització Lingüística i algun cop es paga ell mateix les classes d’anglès, a més de participar a cursos i tallers per cuidar gent gran.
Té decidit fermament de quedar-se a Catalunya per sempre més. “Aquí tinc llibertat absoluta per exercir la meva sexualitat”, manifesta. Només lamenta que en alguna ocasió s’hagi sentit discriminat pel seu origen estranger, però reconeix que són moments aïllats. Vol orientar la seva carrera professional dins el món de la infermeria. Sap que no serà un camí fàcil, però està disposat a lluitar. “M’agrada la tasca humanitària”, explica convençut. El seu camí el va recorrent a poc a poc, sense presses i amb convenciment. Després d’uns primers mesos molt difícils, amb l’ajuda d’una psicòloga oferta per l’associació Exil, ara assegura que se sent confiat. “Tot el que he lluitat ho he fet pel meu avi, que segur que ara estaria molt orgullós de mi”, explica.
L'Alejandro parla amb la seva psicòloga durant una de les seves trobades setmanals.
El suport psicològic és un dels serveis que ofereix el centre Exil de Barcelona als immigrants i refugiats.
L'Alejandro (a la dreta) prenent un refresc amb un dels seus millors amics de Barcelona.
L'Alejandro (al centre) passejant per Barcelona amb dos deus seus amics.
L'Alejandro (a la dreta) participa regularment a les activitats de l'organització StopSIDA.
Preparant preservatius d'StopSIDA per repartir-los a locals d'oci nocturn de Barcelona.
L'Alejandro renta coberts a la cafeteria de Santa Perpètua de Mogoda, amb l'empresària que li ha donat la seva primera feina.
El seu treball de cambrer a Santa Perpètua de Mogoda li permet sobreviure econòmicament.

VÍDEO ENTREVISTA: “A BARCELONA ESTIC MÉS SEGUR”

Barcelona